CINC POEMES SOBRE ESTELS
Poemes llegits a la Biblioteca Can Casacuberta, de Badalona, el 21 de juny de 2005, per invitació de l'associació Mira-Mira Club d'Estels de Badalona
 
La força de l'estel

Un cordill m'estira el braç.
Un estel estira el cordill. El vent estira l'estel.
Sembla que la força hagi de seguir
encara més amunt, sense acabar-se mai,
transparència enllà, blau enllà, cel enllà,
com si participés de la força mateixa
de l'expansió de l'univers.
Però no:
és l'estel qui frena el vent;
és el cordill qui frena l'estel;
és el meu braç qui frena el cordill.
I sóc jo qui dóna gràcies a l'estel
per fer-me sentir tan vivament aquesta força
de cavall celeste, de cel en marxa.
 
Estels pintats

Vaig somiar que la pintura volava,
que el cel es tornava com la paret d'un museu
i que el vent ens hi feia de guia:
ara aixecava un quadre i en feia un trofeu,
ara l'oblidava i el cedia.
I la pintura semblava respirar,
enduta per estels a les altures:
signes, colors, paisatges, figures,
audàcies celestes i feixugueses impures:
ah foc del cel cremant en va!
I a la platja, com pintors d'un retaule de vent,
amb cordills a les mans i un estel per divisa,
corríem, embriacs d'altura i de turment,
fins que van caure en picat i sobtadament
els quadres del cel en desmaiar-se la brisa.
Equacions en estels
Escrites en estels,
penjades en el vent,
suspeses com falcons:
equacions, equacions.
 
Euler, Bernoulli:
equacions que saben dir
subtils matisos del fluir,
de l'huracà, del colibrí:
equacions, equacions.
 
Newton, Einstein, Maxwell, Planck:
equacions en un cel franc
regint el món sense entrebanc,
des dels planetes fins al fang,
com una llum, com una sang:
equacions, equacions.
 
Equacions en els estels,
equacions tal com models
d'una claror que trenca els vels
amb què s'amaga l'ordre excels
que mana a terra i mana als cels:
equacions, equacions.
 
Tan carregades d'arguments,
tan demostrades amb raons,
examinades tan a fons
amb multitud d'experiments:
seran capaces de volar?
 
Equacions en els estels,
en la frescor d'un aire clar.
 
Franklin explora els llamps amb un estel
 
He comminat el llamp a cavalcar l'estel
per arrancar-li la màscara.
No m'enganyaran les partitures dels trons,
ni la silueta encaputxada de la lluna,
ni els antres esponjosos dels núvols combatents.
És amb ell, directament,
amb el llamp,
amb qui vull enfrontar-me.
Per això aixeco un estel en la tempesta,
amb una vareta de metall:
per arrencar una espurna al llamp
i fer-la baixar per un fil de seda
fins a l'electroscopi que he fet expressament.
Així estaré segur de la seva identitat,
que sospito des de ja fa temps:
electricitat, pura electricitat,
feta, no sé com, claror, enlluernament.
I el llamp ha acceptat el desafiament:
no una sola espurna, sinó tot ell de cop
ha baixat cap a mi i m'ha fet caure a terra.
ha incendiat l'estel i n'ha escapçat el vol.
He comprovat que tenia raó
-em va fer caure, fa poc, una descàrrega elèctrica.
I m'he aixecat de terra exultant:
de saber què son els llamps,
i d'haver-ne abraçat un sense haver mort.
 
Estel capturat per un arbre
Amb ells, amb els meus fills de pocs anys a la carena ventosa,
i amb un estel comprat a Montréal,
vam jugar a enlairar-lo cel amunt:
un polígon de colors i una cua com de pètals.
Va durar ben poc:
un cop de vent el dugué fins a un arbre.
I s'hi quedà, mutilat , presoner, en la branca més alta,
més enllà de cap possible rescat.
Va durar tot un any,
descolorint-se, esquinçant-se, mirant-nos passar,
i mirant-lo nosaltres amb nostàlgia de vol i d'altura.
Anys després, el vent no en va tenir prou
i va arrencar tot l'arbre.
 
21 de juny de 2005
David Jou