LA TENSA LLIBERTAT DE L'ESTEL

A Badalona, des de la platja estant, el mar és el nostre més enllà, el nostre infinit, la ratlla de fuga, l'horitzó fugaç. El mar és el mirall del cel, des de la terra. I per què no el mirall de la terra, des del cel? A la platja, les xarxes esteses, les barques varades, les àncores clavades a la sorra. Al cel, els estels avarats, ciant i vogant, esquivant els esbarts de gavines i rumbejant per una geografia variable d'illes nuvoloses. "Fil, fil, fil, fins a Sant Gil!", resaven els marrecs avaradors d'estels perquè s'enfilessin fins a acabar el cabdell.

Terra, mira't al mirall! Quin estol de naus, al cel, amb veles de tots colors que el vent mena a llevant, a migjorn, a garbí... Veles llatines, velam de galions, de caravel·les, de bergantins majestuosos!

I a la nit, estelaires? ¿Heu avarat mai estels fins a la lluna que es gronxa en el cel estelat i llambreja en les onades blau marines? Estels que voguen cap a la Polar, cap a Orió, cap a Andròmeda... que juguen amb les Tres Maries, amb el Bover, amb l'Escorpí, amb la Casiopea... Constel·lacions d'estels estrelles, d'estrelles estels.

L'estel no té buc, proa ni popa, ni timó ni rems ni llast de cap mena. Només vela i bandera. Però salla pel cel sense deixar estela d'escuma ni de brisa. Capitans, contramestres, mariners de cabotatge... hisseu veles! Pirates del cel, bucaners, buscadors de tresors... a tot drap! Pescadors a l'encesa que aneu als sardinals, caleu les xarxes!

Tanmateix, els estels, les veles contradiuen les paràboles tòpiques de la llibertat: si estan captius volen, si talleu el fil cauen! També els cavalls, menats per un bon genet o galopant sense brida. Com us ho expliqueu? Com a problema, em preocupa; com a idea m'atrau. No serà que és més lliure qui manté els lligams i no qui els trenca? Potser del que es tracta és de mantenir la tensió, l'anhel de viure al vent i contra el vent.

No deu dependre tot només del fil que es cabdella o descabdella, que tiba o deixa anar. També deu ser la brisa, estelaire timoner, també deu ser el vent qui infla el velam de les naus aventureres, qui juga amb els estels i els treu a ballar. Ícar potser ens ho explicaria si no fos perquè el pensament ortodox ha difós un final de dretes a una faula que va néixer llibertària.

JOAN SOLER I AMIGÓ